Respirar aire net, veure verd, trepitjar terra humida (vigilant de no relliscar), escoltar el silenci, desconnectar una mica de xarxes socials i tecnologia. I també fer soroll, córrer, fer-nos fotos, saludar uns caminants que estan lluny, ben lluny, aviam si ens senten... Sí sí! Ens estan saludant!... La jornada que hem passat junts a Montserrat ha donat per bastant.
El dia s'ha aixecat boirós, així que la primera part de la caminada ha estat envoltada de núvols, entre la boira, molt fantasmagòric tot plegat i adequat a les dates que s'acosten. En aquest ambient misteriós, les pedres de la muntanya ens apareixen de sobte, sorprenents, molt a prop, sembla un conte. Tots traiem ràpid la càmera, que no se'ns escapi el moment.
La primera part fa més pujada, i als que estem poc acostumats a caminar per la muntanya ens cau alguna goteta de suor, però res que no se superi pas a pas, anar fent, sense pressa però sense pausa. Els capdavanters ens van esperant, així també descansen, i amb l'ajuda dels més experimentats, aconseguim superar els trams més difícils. S'agraeix!
La resta de la caminada és més planera, anem fent xino xano i ens aturem a dinar en un paratge molt bonic, entre arbres i pedres. El dia s'ha obert i ara lluu el sol. Descansem i agafem forces per la tornada, compartint conversa i snacks.
Feta la digestió, continuem el passeig, el "pelotón" s'estira, el camí és més estret i hem d'anar en fila índia en algun tram. L'Albert ens fa pensar amb les seves endevinalles. N'hi ha una que diu: com més gran és, menys es veu (pregunteu-li a l'Agus la resposta).
Abans de pujar a l'autocar per tornar cap a casa, estirem una mica la Núria i jo, per no tenir "agulletes" i, efectivament, el dissabte em desperto amb les cames actives, però sense les maleïdes tiretes. Bé! Quan repetim?
.JPG)
