dissabte, 31 d’octubre del 2015

Quin octubre!

Ha estat un mes força intens, aquest octubre. Hem tingut sortides, obres, examens, festes, reflexions... En fi, us en faig un resum perquè si no, no acabem.

Començo compartint un vídeo que vam veure en una de les sessions de tutoria, a principis d'aquest mes. No ho puc evitar... M'encanta! La reflexió que se'n desprèn és a l'hora tan simple i tan profunda que, com diu aquell, "no hace falta decir nada más". Va, mireu-lo que són 2min i 12sec.


Seguint els consells de l'amic Bertrand, vam descobrir que aquestes ulleres tan molones ens ajuden a veure el costat positiu de les coses. Són molt útils, us ho asseguro!



Ha estat un mes molt artístic, també. Hem sortit al Parc de la Ciutadella a dibuixar al natural, com feien els impressionistes. 




I hem vist en directe un assaig de l'orquestra OBC a l'Auditori de Barcelona. Escoltar Mozart i Haydn, tan ben interpretats, i encara veure com el director fa correccions als músics, no té preu! I és un exemple clar de recerca de l'excel·lència, de no conformar-nos amb simplement fer les coses bé. Intentem fer-ho el millor que puguem!


Per últim, hem acabat el mes celebrant la castanyada i halloween amb els més petits, com a ajudants de la bruixa Coloraina. Mireu que guapos! Aquí més fotos:






Ja veieu, no hem parat, però ens hem divertit bastant, la veritat. Què ens depararà el novembre? Estarà a l'alçada? Estigueu atents que fa pinta que sí. Bona castanyada!

dimarts, 6 d’octubre del 2015

Caminada per Montserrat

Respirar aire net, veure verd, trepitjar terra humida (vigilant de no relliscar), escoltar el silenci, desconnectar una mica de xarxes socials i tecnologia. I també fer soroll, córrer, fer-nos fotos, saludar uns caminants que estan lluny, ben lluny, aviam si ens senten... Sí sí! Ens estan saludant!... La jornada que hem passat junts a Montserrat ha donat per bastant.

El dia s'ha aixecat boirós, així que la primera part de la caminada ha estat envoltada de núvols, entre la boira, molt fantasmagòric tot plegat i adequat a les dates que s'acosten. En aquest ambient misteriós, les pedres de la muntanya ens apareixen de sobte, sorprenents, molt a prop, sembla un conte. Tots traiem ràpid la càmera, que no se'ns escapi el moment.



La primera part fa més pujada, i als que estem poc acostumats a caminar per la muntanya ens cau alguna goteta de suor, però res que no se superi pas a pas, anar fent, sense pressa però sense pausa. Els capdavanters ens van esperant, així també descansen, i amb l'ajuda dels més experimentats, aconseguim superar els trams més difícils. S'agraeix!

La resta de la caminada és més planera, anem fent xino xano i ens aturem a dinar en un paratge molt bonic, entre arbres i pedres. El dia s'ha obert i ara lluu el sol. Descansem i agafem forces per la tornada, compartint conversa i snacks.



Feta la digestió, continuem el passeig, el "pelotón" s'estira, el camí és més estret i hem d'anar en fila índia en algun tram. L'Albert ens fa pensar amb les seves endevinalles. N'hi ha una que diu: com més gran és, menys es veu (pregunteu-li a l'Agus la resposta).



Abans de pujar a l'autocar per tornar cap a casa, estirem una mica la Núria i jo, per no tenir "agulletes" i, efectivament, el dissabte em desperto amb les cames actives, però sense les maleïdes tiretes. Bé! Quan repetim?